Al llarg del temps, són de sobres coneguts els avantatges i els inconvenients que ha tingut la industrialització aplicada a diferents sectors econòmics i productius d’un mon cada vegada més globalitzat. L’arquitectura i en contret els processos constructius industrialitzats basats en edificis modulars, sense ser una novetat en el sector, s’obren pas com un tipus de construcció cada vegada més utilitzada en l’arquitectura residencial.
És fàcil trobar referents, més o menys propers, d’arquitectura i construcció modulars o que es regeixen per estar formats d’elements clarament industrialitzats. Edificis com naus industrials o equipaments esportius s’han resolt amb aquesta metodologia constructiva, de manera més o menys satisfactòria.
Per això, en aquest post volem parlar de l’arquitectura modular en edificis residencials i sobretot unifamiliars, una corrent arquitectònic que comporta uns certs riscos que convé tenir en compte abans d’apostar per ell.
Els avantatges són coneguts:
- Com en qualsevol procés industrialitzat, els costos econòmics estan més acotats i per conseqüència solen ser edificis en els que el preu final del producte ha de ser més econòmic.
- Més velocitat en el temps d’execució de l’habitatge. Òbviament, si parlem d’un producte que té uns estàndards de disseny preestablerts, ja no es requereix temps previ addicional per a la concepció de l’edifici.
- Un producte testat és un producte fiable. A l’executar un producte de manera repetitiva, redueix el marge d’error fins a la mínima expressió en tots els paràmetres que poden intervenir en la construcció d’un habitatge.
Completant l’exercici de síntesis, si resumíssim els inconvenients principals de la construcció modular podríem delimitar-los als següents punts:
- Limitació en el disseny. En aquest tipus de projectes es perd la personalització de l’usuari final de l’edifici.
- Impossibilitat d’implantació segons el terreny o solar. Les exigències d’un edifici modular i la senzillesa del disseny en si mateix, paràmetres que conformen qualsevol tipus de producte industrialitzat, dificulten o directament impossibiliten la implantació en qualsevol ubicació del mateix.
- Edificis amb escassa capacitat d’adaptació a les normatives vigents. Convé destacar que qualsevol edifici residencial deu respondre a les exigències establertes en normatives d’àmbit estatal i sobretot local. Un producte industrialitzat com a tal, per adaptar-se a segons a quina regulació, acaba perdent el seu caràcter de producte estandarditzat i amb ell gran part de les seves avantatges.
- Zero marge de maniobra davant d’adversitats. La construcció modular és incapaç de resoldre problemes derivats de la seva implantació sobre la marxa, degut al propi procés que la concep.
- Pèrdua de valor respecte a altres tipus de construccions. Amb el pas del temps l’augment o disminució del valor d’un edifici el composen diversos factors, entre els més importants està la metodologia constructiva. La construcció modular pels seus principis industrialitzats són infravalorats en comparació amb altres tipus de construccions més tradicionals.
- Nul·la adaptabilitat a la climatologia i al seu entorn. Una de les principals característiques de la bona arquitectura sempre deu ser la seva capacitat d’adaptació inclús als entorns més adversos. L’arquitectura modular difícilment pot donar resposta a aquestes inquietuds.
Com en qualsevol procés industrialitzat els marges ajustats per a controlar el benefici econòmic solen recaure en la qualitat del producte, reflectit directament pels materials usats així com en el propi disseny de l’edifici. La relació és clara: a més senzill, més econòmic. Tot i que cal preguntar-nos en aquest moment, si quan un està disposat a emprendre el viatge de construir-se un habitatge, ens conformarem amb un edifici impersonal en el que s’han primat paràmetres aliens a la nostra manera de viure o pel contrari convé donar-li la importància que mereixen els espais en quins desenvoluparem la nostra vida quotidiana.
Una vegada exposats els pros i els contres, podem emetre la nostra pròpia valoració al respecte. En el moment actual que vivim, on l’arquitecte exerceix més de consultor i legalista que de dissenyador degut a les traves burocràtiques, normatives cada vegada més restrictives i limitacions més exigents en tots els àmbits i paràmetres que defineixen un habitatge, és difícil pensar en que podem industrialitzar un model “adaptable” a tots aquests paràmetres tan heterogenis entre si com dispars en quan a criteri segons la zona geogràfica que residim i les condicions climatològiques i ambientals que caracteritzen l’entorn del nostre edifici.
Intentar unificar criteris quan l’algoritme que regeix l’arquitectura és tan divers i complex, respon a la utopia de creure que el modular és la resposta senzilla a un problema certament complicat. És cert que no deixarà de ser un tipus d’arquitectura més, que tindrà el seu nínxol de mercat per a algun tipus de projecte que reuneixi unes certes exigències i d’aquest tipus d’arquitectura que pugui respondre a elles amb certa seguretat i garantia. Però encara és més cert que l’arquitectura residencial té les seves peculiaritats i aquestes fan difícil creure que comportin una bona relació amb la construcció modular.
Existeix un risc latent de caure en el FAST FOOD de l’arquitectura. En quins entorns o exigències s’ha copat el mercat de la construcció modular? Indubtablement en edificis amb clar ús de provisionalitat i d’escassa demanda de necessitats. Però no fa falta quedar-se en l’estigma del seu ús més quotidià. Tampoc ens imaginaríem usar-ho per a intervencions més delicades i amb alt grau de sensibilitat arquitectònica. Vendre que la modulació pot “casar” amb una mena d’arquitectura comprensiva amb el seu entorn ens podria portar a l’autoengany.
Esperem que aquest post us hagi servit d’ajuda per a donar resposta a alguna dels vostres dubtes i interrogants sobre la construcció modular i saber si realment aquest tipus d’arquitectura és l’adequat per al vostre projecte.
